miércoles, 12 de noviembre de 2014

Como grabar un disco. Part 1

Como grabar un disco. Part 1




Si alguien alguna vez se plantea grabar un disco, supongo que el paso previo es pegarse un buen golpe en la cabeza.

Así es como nos pasó a nosotros y no creo equivocarme mucho si tiendo a generalizar en el hecho.

Grabar un disco en el siglo XXI es como un acto extremadamente anacrónico, realidad aún más morbosa para unas mentes desubicadas como las de la Secta Solar.

Aunque el ambiente contemporáneo nos incita a locuras como esta. El hecho de que la castrante y explotadora industria discográfica esté en sus momentos agonizantes nos la pone dura. El descubrimiento de la estafa de las fraudulentas sociedades controladoras de los derechos de autor, de su aprovechamiento personal en detrimento de los artistas y la cultura nos da motivos para salir de nuestro auto-retiro en el panorama musical de este país.

Así es como la diletante Secta Solar, después de treinta años negándose a participar del patético y humillante panorama cultural de este país decide grabar y producir un disco para solaz y entretenimiento del respetable.

Lo primero que hay que hacer para grabar un disco es comprarse una guitarra. Después y algo más complicado, aprender como funciona ese fatal artilúgio lleno de cuerdas.

Una vez te sabes tres o cuatro acordes, hay que componer alguna canción. La mejor manera es ir combinándolos al azar, mientras con la mano derecha vas haciendo algún ritmo, no muy complicado, no sea que te pierdas y la liemos parda.

Ya con unos acordes y un ritmillo más o menos coordinado, hay que ponerse a berrear encima. Lo mejor es tomarse tres o cuatro cervezas para ir pillando el tono y la inspiración. A la que te descuidas ya tienes algunas “melodías” no demasiado desagradables.

Entonces viene la parte más divertida, hacer la letra. Lo ideal es juntarse con algunos amigos en un bar, tasca, bodega o tabernáculo y empezar a beber. Es importante mezclar el máximo número de variedades alcohólicas posibles. Luego hay que coger un tema cualquiera y empezar a decir barbaridades y gilipolleces. Aquel de los comensales que aún sea capaz de esgrimir algún abalorio de escritura debe encontrar algo donde escribir y empezar a apuntar todo lo que oiga (o crea oír). Una vez hecho esto, hay que irse a la cama y agarrarse fuertemente a ella cuando empieza a dar vueltas, no sea que nos caigamos al suelo.

Al día siguiente…o a la semana después, sin prisas, debemos intentar ordenar todo lo que hayamos escrito. Es importante no haber escrito la mayoría de la conversación en la mesa, ya que es improbable que el dueño del bar nos deje llevarnos la mesa a casa.

Vamos ordenando las frases de cuatro en cuatro, cada párrafo de cuatro le llamaremos estrofa o A, hacemos dos estrofas, a la tercera le llamaremos estribillo o B, así organizamos la letra en una sencilla estructura AABAB(solodeguitarra)BB y ya tenemos el tema completo.


Si queremos que el tema sea un superéxito, la estructura tiene una pequeña variación que sería la siguiente: ABBBBBBBBBBBB y listos.

Els instruments de la Secta. Part 1 el saxo.

El saxo que me hace feliz

El Jordi m’ha demanat que escrigui unes línees sobre el saxo i sobre mi saxo, el saxo que me hace feliz, que cantaven els Sopa. Per no fer-me avorrit amb descripcions i tecnicismes que es poden trobar a qualsevol enciclopèdia, si es que en trobeu cap -d’enciclopèdia- explicaré algunes curiositats i anècdotes.

El saxo.
Jean Nicot va donà nom a la planta del tabac i al seu alcaloide, la nicotina. Joseph Ignace Guillotin va promoure l’ús del l’artefacte que coneixem com a guillotina. Dons si, el saxofon el va inventar Adolphe Sax: saxofon prové del seu nom, "Sax", i de "fono" (que significa so), és a dir, "so de Sax". Altres inventors i descobridors il·lustres que varen regalar el nom a les seves creacions varen ser el Baro de Bidé, el Compte de Foi-Gras i el Marqués de Croissant (font: La Trinca).
Nota: en realitat Adolphe es deia Antoine Josep, desconec per que es va cambiar el nom; tampoc era tan lleig.
El saxo, encara que sigui (normalment) de metall, pertany a la familia dels intruments de vent-fusta ja què el so es produeix bufant a través d'una canya de d’aquest material. El meu Mestre Iñaki Arnal sovint s’acomiadava desprès d’una clase amb la frase “canya a la canya” (en realtat deia “caña a la caña”, parlavem en castellà). Es tractava d’un joc de paraules en que la primera “caña” feia menció a la accio de trabelllar dur, perseverar; mentre que la segona “caña” podria ser, be el referit troç de fusta; be un got alt i estret, generalment de cervesa. Mai vaig saber quina volia dir.
Saxo es l’instrument, i també qui el toca, altrament dit saxofonista. Per les mateixes qui condueix un tren, el maquinista, podria ser anomenat “maquina”, podent llavors saludarlo enrrotlladamant amb un “que pasa maquina...” (que es casi pitjor que “que hay campeon...”).
Saxofonistes famosos, a mes de Joshua Redman, Lliber Fortuny o jo mateix, son la Lisa Simpson (BS) i el Mickey Mouse (TS) segons atestigua una tovallola de platja de dubtos gust que en van regalar per un aniversari. També tocava el saxo Bill Clinton, i quasi ho feia la seva becaria Monica, amb una lleu variació vocal.
Un saxo tambe es un model de cotxe de la Citroen, molt apreciat per tunneros de baix pressupost i nouvinguts.
I a Alacant hi ha un poble anomenat Sax, amb topònim d'origen incert. Podria venir del terme llatí saxum (penyal), a causa de la punxeguda mola rocosa sobre la qual s'alça el seu castell, i al voltant de la qual va aparèixer la vila. O podria estar relacionat també amb la Segisa que Ptolomeu va situar a la Bastetania.

El meu saxo


El meu saxo es un alt Martin (marca) “The Martin” (model) de 1957 (any); un saxo vintage, com jo. Que mes voldria, jo ja soc cincuentage. El seu so, vellut i atenorat; rodo, rodo. I el seu cos daurat, desllacat natural. M‘encanta el seu aspecte viejuno. Es el viejo saxo maltratado del Como Te Vas De La Bola.
Xalar de l’Albert Comaleras, professor meu, tocant un The Martin em va posar a la recerca d’un per a mi (si, ja ho se, no es l’indi sino les fletxes: pero l’Albert no semblava indi, era mes be de Girona o rodalies..). Despres de molts cuernos de la vendimia (Google translator) vaig trobar a un foro a un tal Joe, de Esukadi, que volia cambiar el seu (ara meu) The Martin per un soprà Yanaguisawa, que es just el que jo volia vendre; el desti! El Carlos i el seu staff varen tramitar l’intercambi: no era facil portar el Yanni a Donostia, que el veies el Joe i entregues el Martin per anar cap a Cabrils, etc... Ja a casa, tras una petita decepció inicial (no sonava gaire) solucionada amb una goma de pollastre a la clau d’octava, taxin! el saxo de la meva vida!
Segons em va explicar el Joe, ell l’havia comprat al saxofonista de Fito. A saber per quines mans haurá pasat durant tants anys...
La boquilla que faig servir (que per als neofits aclariré que la boquilla es mes important quel propi saxo en quant al color del so, l’emissió, etc) es una RCP, feta per a mi als USA per Ron Coellho. Es perfecta. Desprès ds’encarregarla, pagarla, i esperar dos mesos a que la fabriques, es va tirar altres dos perduda per Europa, a causa del caos al transit aeri provocat per l’explosio del volcan Islandès el nom del qual no recordo.



 

martes, 11 de marzo de 2014

CONCIERTO-VERMUT EN EL BAR LIPS



Por las suaves laderas, las montañas del Guinardó discernian ya unos tenues rayos de sol. La calle, húmeda, reflejaba breves dibujos de cristal mojado. La ciudad despertaba a un domingo de otoño, calmado, fresco y contemporáneo.

El Comodoro Eolo, amanecía al vaivén de su filibote, anclado en aguas cálidas y extrañas. Sentado en cubierta, devoraba su copiosa ración de patatas bravas mientras oteaba el horizonte con mirada perdida. Desplegadas sus velas al dios del viento, avanzó rumba a la costa. Las notas de su viejo saxofón, guiaban la nave hacia su destino.

En el poblado rebelde, los coyotes aullaban en la lejanía. El sonido de los tambores hipnóticos marcaban el ritmo arrítmico del Albacea Acrónico, que bailaba en danza ritual alrededor del fuego sagrado. Con su cántico invoca a su Señor Vocifer, el alma de los tres tenores y tensando las cuerdas de su Bassculo acústicosintrastes inicia el camino.


En la cúpula de neón, se condensan vapores de brillantes colores. Recostado sobre sus papeles, aún duerme el Doctor Luz. Las campanas de bronce repican en su cabeza, el alboroto del mercado se cuela por los estrechos ventanales provocándole un débil bostezo, pero nada logra despertarlo. Solo un hilillo de fuego logra atravesar los gruesos cortinajes que cubren las cristaleras laterales, incidiendo directamente sobre una de las botellas vacías de absentha que pueblan la mesa. Como una delgada cuchilla, el reflejo se acerca, susurrante, a la inmensa nariz del durmiente doctor. Un grito de dolor, acompañado de un salto hacía atrás, la mesa vuela por los aires, papiros, tubos de ensayo y demás elementos psicodélicos se esparcen con gran alboroto por la habitación.

Una vieja taberna, conocida en el lugar con el nombre de Lips, se yergue en el lindero de un espeso bosque en las lejanas montañas del Guinardó. Miquel de Sinope, el posadero, recoge los restos de la última sena con desdén. Miles de botellas pueblan las paredes del local, viejos instrumentos musicales, máquinas mágicas y susurrantes tapices le dan un aire bohemio y rococó.

La puerta se abre lentamente, el tabernero observa vigilante. Una alta y melenuda figura se desdibuja en los albores de la entrada. Vestido con pieles de lobo y otras alimañas entra el Albacea Acrónico. Arrítmicamente, golpea el suelo con su Bassculo, creando un ambiente de confusión, el de Sinope se queda tieso, como una estatua de sal.

-Una cerveza amiguito!! – Grita al fin el recién llegado.

La cerveza le es servida inmediatamente, e inmediatamente es consumida por el sediento caminante.

-Otra cerveza amiguito!!

Así andaban las cosas cuando una sola nota desafinada se empezó a escuchar en el ambiente. Un tremendo viento se giró de repente. Los ventanucos empezaron a crujir, las paredes a temblar, la puerta se abrió de repente, arrastrando una invasión de cientos de hojas secas hacia el interior de la taberna. El posadero se puso las manos en la cabeza con aire de desesperación. El Comodoro Eolo apareció con una sonrisa de culpabilidad en los labios.

-Perdón por el desorden, a veces no me controlo.

El sol ya estaba en lo más alto, una inmensa claridad se colaba sin vergüenza por debajo de la puerta, la temperatura subía demasiado rápido, el sudor empapaba los cuerpos, las cervezas empezaron a hervir, el posadero estaba desesperado, intentando tapar los barriles que burbujeaban espuma caliente. Una voz suplicaba desde el exterior.

-Que alguien me ayude a abrir la puerta, que se a quedado soldada!!

El Comodoro se puso su instrumento en los labios, y con un débil soplo, lanzó una ráfaga de aire hacía la puerta y la arrancó de cuajo.

-Gracias queridos, es que hoy ando un poquito caliente.

El de Sinope no sabía a quien matar primero.

-Tres cervezas posadero!!

Se calmó, hoy haría negocio, pensó. Se acercó a ellos con las tres jarras de cerveza tíbia y les propuso un pacto.

-Bien, fenómenos.-Les dijo mirándolos a la cara de uno en uno.- Después de destrozarme el tabernáculo, ¿Cómo pensáis pagar los desperfectos?

Los tres amigos siguieron bebiendo cerveza. Se miraron de reojo, con complicidad, como si una idea común les hubiera venido de golpe a la cabeza.

-Podemos hacer un concierto, si quieres.

Al tabernero no le pareció mala idea. Así que se empezaron a poner manos a la obra.

La taberna se empezó a llenar de comensales, Vinieron brujos y brujas de los poblados rebeldes de las montañas; sirenas y dragones del profundo mar y de las marismas, sopladores de gaitas y de pitos de los países del viento; gigantes y cabezudos de los suburbios urbanos; los tamborileros del país de nunca jamás y los magos y princesas que habitan en las cúpulas de cristal.

El espectáculo podía comenzar.

La lira rumbera empezó a sonar, el bassculo acrónico marca los ritmos hipnóticos y los aromas eólicos inundan la estancia, la Secta Solar vuelve a rumbear!!

-Ailerelelerelera!!

Corrían las pócimas y elixires con hielo por doquier. El posadero era feliz, cánticos coros y gritos apoyaban a los tres tenores en una orgía sónica de espiral frenético.

La princesa Maremagnum se animó a cantar con la secta, los tamborileros descomponían los ritmos en un batiburrillo de confusiones etílicas; gigantes y cabezudos bailaban descompasados al son de infantiles melodías y las leyes físicas del sonido se comprimían en extrañas amalgamas litúrgicas.

Un tema nuevo, estreno mundial.

-S´ens posa dura amb la Cospedal!!

Los dioses caen de sus pedestales, los vapores lisérgicos inundan el tabernáculo, tiemblan los viejos muros. Gallos, gallinas y otros seres esotéricos se unen al Comodoro en una última ráfaga de notas inconexas. El techumbre sale volando, dejando el local a al descubierto.

Una manada de patos-anaconda, entran volando en cascada por la obertura, creando un halo de locura masificada, se mezclan entre el público en un baile apocalíptico, se comen los chocos y el jamón y desfilan por encima de la barra al ritmo del can-can.

Al fin, las paredes se desmoronan, una inmensa nube de polvo lo enmascara todo; es el momento de escapar.

Como en mágica procesión, desfilan los participantes del festival Solar, buscando un nuevo hemiciclo donde su farsa representar.

sábado, 22 de febrero de 2014

Per acabar l´estiu


Queridos amigos y amigas de la Secta Solar, como decía el dúo dinámico, el final del verano... llegó. Pero antes la fantabulosa Secta Solar tenía que despedirse a lo grande, con lo que más les gusta, con un par de conciertazos en chiringuitos de playa!!!!

Dicho y hecho, el 29 de Agosto volvimos a estar con nuestros amigos del Rustik, en el puerto de Mataró, y como era de esperar todo fue genial.







Ares, la presidenta del club de fans.



Pero el verano todavía no había terminado, miramos el calendario (solar) y ...hasta el día 21 de Septiembre era verano, oh my god!!  teníamos que aprovecharlo. Y como los Dioses son generosos con nosotros, nos ofrecieron la oportunidad de deleitar de nuevo a nuestros feligreses con el sonido solar.
Para rematar el concierto era en la playa, el día 21 de Septiembre y en uno de nuestros xiringuitos preferidos, el restaurante Palomares en Vilassar de mar.








El escenario...tremendo, antes de tocar un buen bañito en el mar. Al fondo (sentado y a la sombra), nuestro técnico montador internacional, Sagar "el magnífico".




lunes, 26 de agosto de 2013

Els concerts d´estiu

Aquest estiu ha estat d'allò més interessant. Una mica estressats,... però a veure, la culpa sempre nostre que no sabem dir que "no".

Ara això sí, tenim una virtut innegable, que mai canviem d'idees.

El primer concert que varem fer va ser a Blanes, per la "Plantera", el dia 8 de Juny, a un local molt "cucu", que es diu Matínit.

Vam arribà molt d'hora, així que ens vam posar a beure cerveses per escalfar motors. Potser vam escalfar massa i tot, lo millor seria anar a donar una volteta per  Sa Palomera que ens doni l'aire.


Genial, les vuit de la tarda, ens posem a muntar l'escenari, un zig-zag, tot muntat. Un, dos... provant, provant,... el so ja funciona. Un parell de temes per veure com sona tot i apa! a beure més cerveses.

Vam començar a tocar puntuals, a les deu de la nit o'clock, massa puntuals i tot, no ens acostuma a passar això. El local no estava ple de gom a gom, però estava bé, unes trenta persones, ideal per fer conya marinera. Varem tocar el repertori habitual, Toco tumbao, Por las Ramblas, He cambiado, Como te vas de la bola, La rumba de la costa, Quiero, Sin saber na de na, Carabancheleiro, Carla, Chica formal, Se acabó y Pato anaconda. El concert s'havia d'acabar d'hora, així que vam tocar tots els temes seguits, sense descans. 

Unes copetes i a recollir-ho tot, després unes altres copetes al "Cotton Club" Blanes la nuit.

Bé, una nit divertida que obria els nostres concerts d'estiu 2013.




Quatre dies després teníem que tocar al restaurant L'Ona, de Premià de Mar. Un restaurant genial, a la platgeta, una terrasseta encantadora amb palmeres i un menjar espectacular.

En aquest concert estàvem una mica nerviosos, ja que volien que toquéssim 45 minuts, descans de 30 minuts i 45 minuts més, es clar, el nostre repertori habitual de dotze temes no omplia tot aquest temps. A part, es clar, al ser un restaurant una miqueta "xic" la gent estaria sopant i no voldria gaire canya, cosa perillosa per a la Secta Solar que a la mínima s'anima i es puja cap munt. Teníem que fer els temes més tranquil·lets, cuidar una mica el vocabulari, no ser tant "corrosius".

Vam estar mirant lo temps i com a molt i fent molts monòlegs, omplíem una horeta i quart. Bé, solucions, teníem que treure dos o tres temes més en quatre dies, així que ens vam posar les piles, varem decidir tocar dos Bossa noves antigues que varem compossar sobre els anys 1992-93, "Entrar en ti" i "Massa lluny" cançons que vam estrenar amb el grup "Burdel Gaudí" al centre cívic del Guinardó. Genial, eren temes llargs que omplien pràcticament deu minuts més. Teníem també un altre tema a la recàrrega, "Calentito, calentito", una cançó divertida, amb molta lletra molt adient per l'estiu.
També vam decidir ampliar les parts instrumentals, intros i parts solistes de saxo i guitarra. Perfecte ja omplíem el temps demanat, inclús més i tot.

Va arribar el dia del concert, 12 de Juny, a les vuit ja estàvem muntant, l'escenari era la polla, una antiga barca de pescadors amb un "tablao" a sobre, era genial. Ja havíem tocat a vaixells abans però sobre una barca de pescadors mai, això ens va donar molt bon rotllo. A les nou, ens van convidar a sopar, tremendo! una bona amanida, peixet fregit, xocos, popets, calamarsets, vi blanc i vi negre, "unos carajillos y me fumo un pitillo". A veure qui puja a tocar ara, després d'aquest sopar.
Com no hi havia massa gent i la brisa del mar refrescava una miqueta, ens van dir de tocar l'hora i mitja tota seguida, sense descans. Cap problema, millor, així ens estalviàvem les copes del descans, que a vegades ens fan mal.
Al ben mig de la terrasseta es van posar a sopar els amos del local, els Joseps, pare i fill amb tota la seva família, el Miki em va mirar de reüll i em va dir: " Això és un examen". Ens vam sentir com el programa aquell de "Tu si que vales". Per on estaria el Risto? Cap problema vam començar amb una bossa nova, "Entrar en tí" molt tranquils i sense prendre'ns la mirada, ja que la part de directe aleatori la volíem conservar, anàvem observant al públic, molt bé, semblava que hi estaven a gust. La cosa anava prou correcte, segon tema, "Massa lluny" el tren de la costa passava molt a prop i ens feia els samplers, aplaudiments tímids, normal, la gent estava amb els calamars a la boca. Vam seguir amb el "Toco tumbao" la seva lletra ja feia aixecar alguna mirada curiosa, a la gent li va agradar, més aplaudiments, la cosa anava millor de lo esperat, el públic s'estava animant.

Sentadets a uns tamborets érem una imatge curiosa, entre cantautors i mariachis entre trio de jazz i charanga. Anàvem molt bé de temps, va arribar el moment del corrido mexicà, "Chica formal" els tamborets a un recó i el barret llampant al cap, iandalee!! "unos tragos coquetos" Les taules més properes s'ho estaven passant d'allò més bé, estàvem molt contents, vam acabar amb el "Se acabó" i apa, cap a baix, a veure que ens deien els "jefes". S´ens va apropar en Josep fill, ens va felicitar. Voleu quelcom per beure? uns gin tònics, com no, s'havia de celebrar. Ens vam seure a la terrasseta a gaudir de les begudes. En Josep ens va proposar de tocar un parell de dies més al Juliol, vam acceptar, ens ho vam passar molt bé, contra tot pronòstic.
L'Ona es convertia així en un dels nostres escenaris preferits.

El dia següent, vam rebre una trucada pel telèfon.

-Hola, soc l'Eva. Que podríeu vindre a tocar demà al vespre al Club Nàutic de Cabrera de Mar?

Mai diem que no, som així d'eixerits. -Es clar Eva, a quin hora os va bé?


-Estaria bé acabar abans de les deu, per evitar problemes.

- Perfecte, allí estarem. -Dons al un demà allí estàvem, amb tot l'equip de so, instruments i abaloris variats. Ja, ja, ja, no hi havia escenari, varem tindre que improvisar-ne un amb uns palets, a sobre d'una espècie de terrari ple de sorra. Hi havien muntat una espècie de chill out molt maco al costat de la platja. La gent encara estava prenent el sol a la vora del mar quan provàvem el so. Bufava un vent molt divertit que feia volar totes les partitures per l'aire, tots corríem darrere dels papers, l'espectacle havia començat. Molts amics del Miki havien vingut a veure'l, companys de kite, esport que ell practica habitualment, i la penya del seu anterior grup "Los tocaos".

El concert va anar bé, normalet, a part del vent la cosa va ser un standard d'actuació. A part dels amics (uns vint) hi havien només tres taules plenes. Molts nens, els que millor s'ho van passar, sobretot amb la nostra mascota, el "Pato Anaconda".
Després de la nostra actuació, vam tindre uns "Espontaneos" Los Tocaos es tornaven a reunir i ens van oferir uns temes de regal.

Era l'hora de sopar, el Jordi i el Joan ens van convidar, pràcticament tots els amics del Miki es van afegir, mare meva, una taula de vint i pico, descontrol, maremàgnum, francachela. El vi era espectacular. -Sommelier sis plou, una altre ampolleta!! - Cridava en Jordi.

El sopar boníssim, el lloc deliciós, la companyia immillorable. Agraïments mil al Jordi, en Joan i la Eva per una nit tan maca. Whiskys, Gin tònics...la nit estava perfecte, la terrasseta a la vora de la platja, l'airet del mar...ara no molestava tant quan bufava. El Carlos no podia beure massa, teníem que tornar a Barcelona i ell portava el cotxe, així es que el Miki, el Jordi i la Sol ens varem beure la seva part. mare meva quin "pilotasso". Ja no me'n recordo de res més així que aquí acaba la crònica del Club Nàutic de Cabrera del Mal.

Restaurant la Concòrdia, Cabrils, que dir del restaurant la Concòrdia, lloc mític "donde los haiga", on anem a dinar cada dijous abans de l'assaig. "Los jueves paella", mai demanem paella.
Ja portàvem un parell d'anys amenaçant a les cambreres que una nit aniríem a tocar, però era en plan de conya. Malauradament l'encarregat s'ho va prendre seriosament i ens ho va proposar, i es clar, no sabem dir que no, així que varem quedar per fer un concert un dijous al vespre.
 27 de Juny, la fantàstica Secta Solar en directe al restaurant la Concòrdia de Cabrils. Començarem a les 9 de la nit, a les 7 va a començar a ploure, magnífic.
-Podeís tocar dentro.-Ens diu el "Maître".
Partit de futbol, Espanya-Italy, semifinals, Copa de las confederaciones. Que cony es això de la copa de las confederaciones?
Ens ho pensem, mirem al cel, uff quins núvols, no pararà de ploure. Comencem a muntar a dintre del restaurant. Sortim a la terrassa, mirem al cel un altre cop, sembla que deixarà de ploure. Nosaltres preferiríem tocar fora, el lloc es més maco. Tornem a muntar tot l'equip de so a fora. No para de ploure, ja ens agafa l'atac de riure... Bueno..total! pensem.
Tota la terrassa s'ha buidat, a la gent no l'hi agrada mullar-se. Entren a dintre i es queden enganxats al partit de futbol, quins ànims!

Les 9, hauríem de començar, encara plou...però sembla que no durarà molt. Provem una mica amb un parell de cançons per veure com sona, totes les taules i cadires estan mullades... deixa de ploure. Esperarem una mica, a veure si la gent s'anima i torna a sortir fora.

9:30 La cosa millora, poc a poc torna a haver "ambientillo". 3, 5, 8 taules plenes, ja ens va bé. Hauríem de començar. Encara mirem cap al cel, sense tindre massa seguretat de que no torni a caure un xàfec. I´m singing in the rain- Comencem, tot va bé, els núvols van marxant, la terrasseta comença a omplir-se. Anem tocant el nostre repertori, genial, sona bé. Arribem a la recta final, el Pato Anaconda, un cotxe de policia passa per davant, s'atura, donen dues voltes observant-nos amb mala cara. Entren al local. Malament pensem, això s'acaba.
Efectivament, el concert s'ha de parar per ordre de les autoritats. Ja,ja,ja, ens va fer fins i tot gracia, era com tornar als anys vuitanta, quan tocàvem heavy metal. Quan la policia semblava que ens perseguia i ens tallaven totes les actuacions. Per sort no va anar més enllà, ni multa, ni bronques, ni "cuartelillo".

Un final de concert molt coherent amb el accidentat dia. A sopar i a beure, Bona nit Cabrils.

El dia 2 de Juliol vam tornar al Restaurant L'Ona de Premià de Mar, també va ploure, però ja érem uns professionals dels diluvis. El concert va anar prou bé, amb aniversari i tot. Moltes felicitats, happy birthday to you, cumpleaños feliz a ritme rumbero.


Ja m'estic cansant de escriure, així que aniré acabant.


El 11 de Juliol varem tocar al restaurant Rustik al port de Mataró. Tenien una nova carpa, molt maca, amb llumetes de colors, una miqueta gais però simpàtiques. El menjar perfecte com sempre, Il Capo Robert ens va tractar molt rebé i les cambreres també. Un públic molt entregat i festa gran a una nit màgica a la capital del Maresme.

I ja per acabar la primera part de la gira estiu 2013, el dia 18 de Juliol vam tornar al restaurant L'Ona.

S´acabó... vacances...quin estres.
Desintegrem la Secta per unes setmanes, abans que acabem a osties.
Tots tres ben separats, el Miki cap a Itàlia, El Carlos cap a Galicia i el Jordi cap Andorra.

Bon estiu i bones vacances.


 Us estimem

 Secta Solar

miércoles, 15 de mayo de 2013

Concert de la Secta Solar a la Gran Bodega Saltó

12 de Maig de 2013

El dia es va aixecar nuvolós, però allí estava la secta solar, per posar llum en la foscor.

Sobre les dotze del mitjdia arribem al local i descarreguem andròmines i instruments.
Ja teníem gana, així que ens vam anar a buscar un bar per esmorzar.

El poble sec estava exuberant, amb gran animació als seus carrers i nombroses terrasses plenes de gent.
No triguem molt a trobar un bar que ens agradés, era una taverna basca d'aquestes que fan "montaditos".

Uns quants “montaditos” para cadascun i una ampolleta de Rioja alabesa de criança. El dia començava bé, ja sortia el sol, i el vi estava espectacular.

Però arribava l'hora de treballar una miqueta, hauríem d'anar a muntar l'escenari i provar una mica el so.

La Bodega ja estava plena de gent, vam entrar saludant a alguns coneguts i comencem a muntar ferros, endollar cables i afinar instruments. En un “plis plas” ja estava tot sonant, provem amb una cançó (o dues) i llests, tot disposat per començar.

Encara ens quedaven uns minuts per degustar uns saborosos “carajillos” de rom, així que vam tornar a buscar un altre bar.

Ja era l'hora de començar, entrem en el local i vam agafar els instruments, la música de fons va deixar de sonar.

“Bon dia, benvinguts a la Gran bodega Saltó” saluda el Jordi mentre surten de la seva guitarra els arpegis del primer tema. “ Aquesta canço va dedicada a la Bodega, al Tigre i a la Lídia....

“ Toda la noche en la casa de Lidia, me bebo un vaso y luego una botella, como me gusta esa camarera, ay! Si me invita, le hago hasta un poema”.


Acaba la primera cançó "toco tumbao" aplaudiments, sembla que a la gent li ha agradat, això ens anima.

“Aquesta cançó parla del desamor, de quan algú t'abandona i els amics t'intenten animar i et diuen; apa nen, anem a beure unes cerveses...que pagues tu.” Por las Ramblas.

Acaba el tema, els aires arabescos semblen transportar al públic fins al llunyà orient, o això o és que porten ja massa vermuths damunt. (per cert, tremendu el vermuth de la Saltó).
Miki deixa el seu saxo alt en el suport i agafa la seva harmònica.

-“He cambiado, aquest tema si que té tela, quantes vegades ens haurem dit a nosaltres mateixos, “vaig a canviar”, “aquest any deixo de fumar”, “mai més tornaré a beure…

Sempre en la vida arriba un moment per a la reflexió, una mirada patrás...i una altra al mirall... que és quan la cosa va pitjor, perquè t'adones que ets calb, tens arrugues, papada!!

En fi que els anys passen i pensem: “Com he canviat”
Però en una segona reflexió més positiva penses: Que cony!!
He cambiao però no demasiao”.

L'harmònica del Miki entra amb un bon riff bluesero, la caixa de la guitarra espanyola marca el tempo, i entra el baix descendint per semitons octavats. Rumba-blues a tope, el públic acompanya amb les palmes, la festa ja ha començat.

Tres cerveses per als músics, que no pari “francachela”.

És l'hora de “la estrella obligada, que no invitada”, la Mar Martínez, filla del iluminati, puja a l'estrada a fer els cors.
La rumba de la costa, cançó homenatge als xiringuitos del Maresme i les revetlles prop del mar.
Aii lerele lerelera, la rumba de la costa feta per ballar.

Seguent “Como te vas de la bola” és una anada de bola, originalment va ser composta per a un saxofonista que tocava amb nosaltres, però bé pot tenir moltes interpretacions, que cadascun li doni la seva.

Recordeu, cada vegada que a la vostra parella se li vagi l'olla, li canteu: “oh oh oh co co como te vas de la bola amigo” i d'això a la llibertat sentimental, solament queda un advocat pel mitj. O un altre cas…sempre que al vostre cap se li vagi la bola canteu-li : “oh oh oh co com et vas de la bola amic” …i després, directament ja us aneu a buscar un altre feina, que ara, amb això de la crisi, hi ha moltes oportunitats.

Tema very estrany aquest, difícil definir-ho, però de tornada fàcil i “resultona”. El benvolgut públic es va aprendre la tornada i va cantar amb nosaltres creant uns cors magnífics, que ja voldrien per a ells els nens “cantores de Viena”.

Ja per acabar amb la primera volta, (estàvem exhausts), vam arremetre amb la “fantabulosa” rumba-presidiaria "Carabancheleiro" novetat mundial en directe.

Moltes gràcies benvolgut públic, anem a fer un “descansito” de deu minuts i tornem amb més... tres cerveses més per als músics.

Fi de la primera part, unes cervesetes, quelcom vermutillo, un cigarret (o dos) i “me pierdo, me pierdo”

Començar la segona part, el Carlos crida pel micro, al cantant desaparegut, perquè acudeixi a l'escenari.

Arriba un moment en la vida que et preguntes: Qui sóc jo? Què sóc? D'on vinc i on vaig? I llavors t'adones que no saps “na de na”. Ja ho va dir fa segles el nostre lletrista preferit, aquell vell grec anomenat Sòcrates, només sé que no sé “na de na”.

Sin Saber na de na, rumba-bossa-dubidativa donde las haya.

I després de la rumba-bossa arriba la rumba d'autoajuda, Carla, que per cert ens va fer el salt.

Un día em va dir Bob Marley
Don´t worry about the things
Cause every little thing
Is gonna be all right.



Frenesí rumbero seguit d'altercat mexicà. Un nou tema, un “corrido” ibèric basat en fets reals.

No és que m´agradi de parlar per parlar, però això ho vaig a explicar.Una història que li va passar a un amic meu, bé ara és un ex-amic meu.

“Chica formal”

I ja per acabar ens retirem amb un “Son del Maresme”, Cuando me suda la nariz, la pasión se acabó.

Se acabó el “consierto” por hoy
Se acabó por fin esta “cansión”
La farándula y el rock & roll
Cantinero de Cuba vamonos.

Y vamonos a tomar un “copasito” de ron
A bailar hasta que salga el sol
Si me miras así pierdo el control
Si te pillo te echo un revolcón.

Un revolcón, me pierdo, todo loco, en el alcohol.
Ponme un trago camarera de mi amor
Terminamos por el suelo esta canción
Y ahora si que nos vamos y os gritamos:
Se acabó!!

Però no es va acabar, el genial públic volia més, i per descomptat l'hi vam oferir.






Cabeza de pato y cuerpo de anaconda, dad la bienvenida a nuestra mascota.
Si os habéis tragado lo del Minotauro, lo del Hombre lobo y lo del Oso hormiguero,
que nadie se asuste, que nadie se esconda al ver llegar al pato anaconda.

Pato anaconda, Ska-fiestero per acabar el show.

Fins aviat, patos anacondas!!!

PD: Tres cerveses més per als músics.

viernes, 1 de marzo de 2013

Els concerts de Febrer

El dia 8 de febrer varem tindre l´honor de tornar a tocar al Riff Rock Bar, un lloc meravellos per fer actuacions.
El Bar es troba al carrer Costa i Cuxart nº 33, molt aprop de la plaça Virrei Amat i el company Santi (el anfitrión), et farà sentir com a casa.

El sò es genial, la música rockera, i al costat hi ha un restaurant Xinès de buffet lliure, que no te l´acabes.


Aquí penjem algunes fotos, fetes magistralment per la nostra fotografa d´urgencies, l´Ana.





I per arrodoni el mes de Febrer, el día 23F, les guapissimes Anna Güell i Mercé Ângles, ens van convidar a tocar al 10 aniversari del seu projecte teatral, Q-Ars Teatre.


Que em de dir!! el menjar exquisit, la companyia brutal, el lloc no podia ser millor.



 
A part de la nevada que va caure a la matinada i el fred que fotia que et feia tremolar de dalt a baix, tot va ser perfecte.













Tothom va participar fent els seus numerets, cançons, poesia, dança, recitals, concerts d´acordions i ja no m´enrecordo de que més. (el Protos estaba tremenduuum).