El dia es va aixecar nuvolós, però allí estava la secta solar, per posar llum en la foscor.
Sobre les dotze del mitjdia arribem al local i descarreguem andròmines i instruments.
Ja teníem gana, així que ens vam anar a buscar un bar per esmorzar.El poble sec estava exuberant, amb gran animació als seus carrers i nombroses terrasses plenes de gent.
No triguem molt a trobar un bar que ens agradés, era una taverna basca d'aquestes que fan "montaditos".
Uns quants “montaditos” para cadascun i una ampolleta de Rioja alabesa de criança. El dia començava bé, ja sortia el sol, i el vi estava espectacular.
Però arribava l'hora de treballar una miqueta, hauríem d'anar a muntar l'escenari i provar una mica el so.
La Bodega ja estava plena de gent, vam entrar saludant a alguns coneguts i comencem a muntar ferros, endollar cables i afinar instruments. En un “plis plas” ja estava tot sonant, provem amb una cançó (o dues) i llests, tot disposat per començar.
Encara ens quedaven uns minuts per degustar uns saborosos “carajillos” de rom, així que vam tornar a buscar un altre bar.
Ja era l'hora de començar, entrem en el local i vam agafar els instruments, la música de fons va deixar de sonar.
“Bon dia, benvinguts a la Gran bodega Saltó” saluda el Jordi mentre surten de la seva guitarra els arpegis del primer tema. “ Aquesta canço va dedicada a la Bodega, al Tigre i a la Lídia....
“ Toda la noche en la casa de Lidia, me bebo un vaso y luego una botella, como me gusta esa camarera, ay! Si me invita, le hago hasta un poema”.
Acaba la primera cançó "toco tumbao" aplaudiments, sembla que a la gent li ha agradat, això ens anima.
“Aquesta cançó parla del desamor, de quan algú t'abandona i els amics t'intenten animar i et diuen; apa nen, anem a beure unes cerveses...que pagues tu.” Por las Ramblas.
Acaba el tema, els aires arabescos semblen transportar al públic fins al llunyà orient, o això o és que porten ja massa vermuths damunt. (per cert, tremendu el vermuth de la Saltó).
Miki deixa el seu saxo alt en el suport i agafa la seva harmònica.
-“He cambiado, aquest tema si que té tela, quantes vegades ens haurem dit a nosaltres mateixos, “vaig a canviar”, “aquest any deixo de fumar”, “mai més tornaré a beure…
En fi que els anys passen i pensem: “Com he canviat”
Però en una segona reflexió més positiva penses: Que cony!!
He cambiao però no demasiao”.
L'harmònica del Miki entra amb un bon riff bluesero, la caixa de la guitarra espanyola marca el tempo, i entra el baix descendint per semitons octavats. Rumba-blues a tope, el públic acompanya amb les palmes, la festa ja ha començat.
Tres cerveses per als músics, que no pari “francachela”.
És l'hora de “la estrella obligada, que no invitada”, la Mar Martínez, filla del iluminati, puja a l'estrada a fer els cors.
Aii lerele lerelera, la rumba de la costa feta per ballar.
Seguent “Como te vas de la bola” és una anada de bola, originalment va ser composta per a un saxofonista que tocava amb nosaltres, però bé pot tenir moltes interpretacions, que cadascun li doni la seva.
Recordeu, cada vegada que a la vostra parella se li vagi l'olla, li canteu: “oh oh oh co co como te vas de la bola amigo” i d'això a la llibertat sentimental, solament queda un advocat pel mitj. O un altre cas…sempre que al vostre cap se li vagi la bola canteu-li : “oh oh oh co com et vas de la bola amic” …i després, directament ja us aneu a buscar un altre feina, que ara, amb això de la crisi, hi ha moltes oportunitats.
Tema very estrany aquest, difícil definir-ho, però de tornada fàcil i “resultona”. El benvolgut públic es va aprendre la tornada i va cantar amb nosaltres creant uns cors magnífics, que ja voldrien per a ells els nens “cantores de Viena”.
Ja per acabar amb la primera volta, (estàvem exhausts), vam arremetre amb la “fantabulosa” rumba-presidiaria "Carabancheleiro" novetat mundial en directe.
Moltes gràcies benvolgut públic, anem a fer un “descansito” de deu minuts i tornem amb més... tres cerveses més per als músics.
Fi de la primera part, unes cervesetes, quelcom vermutillo, un cigarret (o dos) i “me pierdo, me pierdo”
Començar la segona part, el Carlos crida pel micro, al cantant desaparegut, perquè acudeixi a l'escenari.
Sin Saber na de na, rumba-bossa-dubidativa donde las haya.
I després de la rumba-bossa arriba la rumba d'autoajuda, Carla, que per cert ens va fer el salt.
Un día em va dir Bob Marley
Don´t worry about the things
Cause every little thing
Is gonna be all right.
Frenesí rumbero seguit d'altercat mexicà. Un nou tema, un “corrido” ibèric basat en fets reals.
No és que m´agradi de parlar per parlar, però això ho vaig a explicar.Una història que li va passar a un amic meu, bé ara és un ex-amic meu.
“Chica formal”
I ja per acabar ens retirem amb un “Son del Maresme”, Cuando me suda la nariz, la pasión se acabó.
Se acabó por fin esta “cansión”
La farándula y el rock & roll
Cantinero de Cuba vamonos.
Y vamonos a tomar un “copasito” de ron
A bailar hasta que salga el sol
Si me miras así pierdo el control
Si te pillo te echo un revolcón.
Un revolcón, me pierdo, todo loco, en el alcohol.
Ponme un trago camarera de mi amor
Terminamos por el suelo esta canción
Y ahora si que nos vamos y os gritamos:
Se acabó!!
Però no es va acabar, el genial públic volia més, i per descomptat l'hi vam oferir.
Cabeza de pato y cuerpo de anaconda, dad la bienvenida a nuestra mascota.
Si os habéis tragado lo del Minotauro, lo del Hombre lobo y lo del Oso hormiguero,
que nadie se asuste, que nadie se esconda al ver llegar al pato anaconda.
Pato anaconda, Ska-fiestero per acabar el show.
Fins aviat, patos anacondas!!!
